Premi Sikarra 2017 : ROSA FABREGAT – Glossa en nom dels proposants – Albert Turull

Premi Sikarra 2017 : ROSA FABREGAT

Sant Ramon, 18 de març de 2017

Glossa en nom dels proposants

Albert Turull

Bona tarda a tothom, amics i amigues, autoritats, Rosa, Josep Maria…

Em plau moltíssim (de debò ho dic: és un honor i una responsabilitat, però també un plaer enorme, pel motiu i l’ocasió que ens ha portat fins aquí) adreçar-vos aquestes paraules en nom del grup de persones –membres del Fòrum L’Espitllera– que en el seu moment vam presentar la candidatura de Rosa Fabregat. Vull dir que hi sóc jo, aquí dalt, però que aquestes paraules s’han d’entendre com a col·lectives.

Avui no us parlaré, com tantes vegades m’ha correspost de fer, de l’obra literària de Rosa Fabregat, perquè aquest no és pas un premi literari. Ni tan sols no és un Premi d’Honor de les Lletres (…que, si ho fos, Rosa Fabregat certament se’l mereixeria), tot i que sí què és un PREMI D’HONOR: un premi a una trajectòria, un reconeixement a una actitud cívica, i també, és clar, en el cas de creadors com Rosa Fabregat, a una obra, a tota una obra… Que en el cas de Rosa Fabregat una cosa i l’altra van juntes i són tan i tan coherents que esdevenen gairebé indestriables: vida i obra, actitud i creació, personatge cívic i personatge literari…

Per tant, i fem-ho ja sense més preàmbuls, encara que avui no sigui el dia per entrar a parlar dels valors i de les característiques i les etapes de la seva literatura, sí que resulta imprescindible que fem referència, si més no, al fet, destacat i rellevant per si mateix, de la quantitat i la qualitat de les obres que ha escrit (i, per sort, publicat) Rosa Fabregat, ja que és en bona mesura a traves d’elles, a través doncs de l’obra literària, que ella ha pres partit cívic i ha defensat causes i idees i valors que fan que avui, passada la vuitantena, mereixi amb tots els honors un premi com aquest, un premi d’honor. Diguem d’entrada que de Rosa Fabregat es pot afirmar amb tots els ets i uts que és una escriptora (cosa que, si ho pensem una mica, no es pot pas dir de tothom que escriu alguna cosa i ni tan sols de tothom que publica –jo mateix, sense anar més lluny, no em considero pas un escriptor). I si això es pot dir i afirmar amb plenitud en el cas de Rosa Fabregat, d’ella sí, no és només perquè comencés a escriure de ben joveneta, d’adolescent gairebé (per contrast, no va començar a publicar fins a una edat prou més avançada), sinó sobretot perquè ha fet de la literatura el centre de la seva vida, tot i ser de professió farmacèutica, tot i haver viscut a Alemanya treballant en un important càrrec de recerca en aquest camp, tot i haver regentat després la farmàcia en un nucli rural del Penedès (a Llorenç del Penedès, en concret) fins a la jubilació, en fi: tot i ser també molt reconeguda en aquest àmbit científic (no de bades és membre de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i fa poc ha rebut la medalla d’or de l’Institut Medicofarmacèutic de Catalunya), tot i això, tot i més, Rosa Fabregat és per damunt de tot una escriptora. Una dona i una escriptora, que fins i tot ara que, de gran, ja no escriu (o diu que no escriu, no sé si acabar de creure-me-la) dedica un temps i una energia increïbles a les activitats culturals i literàries, anant allí on la criden per a un recital, per a una presentació, per a un pregó (com fa poc a Cervera, que ella fou la primera padrina de la recent estrenada Vila del Llibre) …o per a un reconeixement, com aquest d’avui, en què tant ens honora la seva presència i la del seu marit, el també escriptor (i tot un personatge: ja el coneixeu, i, si no, us ho recomano) Josep Maria Prim i Serentill. Fan l’un i l’altra, la Rosa i el Josep Maria, el Josep Maria i la Rosa, una de les parelles més extraordinàries que conec: molt contrastades i sens dubte complementàries les personalitats entre els seus dos pols, entre la dolçor i l’acidesa, entre la poesia i la ironia, s’hi concentra en suma una quantitat d’intel·ligència i de sensibilitat que, sens dubte, meravellen i no poden deixar indiferent ningú que s’hi hagi acostat, per poc que sigui…

A més a més, la Rosa Fabregat és una escriptora de ple, en un altre sentit: ella practica gairebé per igual els dos gèneres bàsics de la creació literària. Em refereixo a la lírica, és a dir la poesia, i a la narrativa, bàsicament novel·la, tot i que també ha conreat el conte, la narració curta. No es tracta, doncs, del cas del poeta que, com per provar-ho, publica un dia també una novel·la (o dues), ni a la inversa, no es tracta tampoc del narrador que gairebé com a curiositat resulta que té editat també un llibre de poemes (o dos), sinó que Rosa Fabregat ha anat trenant d’ençà que va irrompre en el panorama literari català, a finals de la dècada de 1970, una doble espiral molt harmònica –com les de la naturalesa: ella sap a què em refereixo– de poemes i de narracions, de narracions i de poemes… És així que al costat de deu llibres de narrativa (incloent-ne un de darrer on aplega justament tots els seus contes), publicats entre el 1981 i el 2009, són dotze –en termes editorials– els llibres de poesia, en aquest cas des d’un poc abans i fins un poc després (com marcant l’inici i la cloenda d’aquella doble espiral, doncs). Concretament les dates són, en el cas de la lírica, 1978, quan Rosa Fabregat és fa un nom en el món de la poesia femenina (i en el de la poesia en general, què caram) amb el seu premiat Estelles, i 2012, quan es publica el segon i darrer volum de la seva Obra poètica completa, La temptació de vol, que aplega els versos d’entre els anys 1994 i 2011, incloent diversos llibres publicats, algun d’inèdit i fins i tot poemes esparsos, i que complementa explícitament un primer volum d’Obra poètica de composició similar, Ancorada en la boira, publicat el 1994 (i reeditat el 2013), on hi havia la producció lírica de l’autora compresa entre els anys 1953 i 1993… (sí, ho he dit bé: 1953 és la data dels primers poemes que allí es reproduïen, escrits per tant 25 anys abans de la data del primer premi i del primer llibre editat i publicat en format convencional –per això parlava abans de la creació literària “gairebé des de l’adolescència” en contrast amb una cronologia “pública” prou més tardana…).

Això dóna idea de la quantitat i de la diversitat (lírica i narrativa ben trenades, insisteixo) de l’obra literària de Rosa Fabregat. Però encara hi ha més: hi ha, importantíssima, la qualitat. Com he dit abans, aquí i avui no es tracta d’analitzar els trets literaris d’aquestes obres, però bé cal deixar constància d’un altre fet remarcable –d’un, o de dos, o potser tres i tot.

Un: Rosa Fabregat destaca en el panorama literari català, i això afecta tant la poesia com la narrativa, per la seva doble condició d’escriptora i de científica. Això no només ho assumeix amb naturalitat i com a enriquidor i complementari, sinó que en treu un partit realment insòlit, donant vida a uns poemes extraordinaris que parlen de l’origen de la vida (precisament), de l’ADN, de les hèlixs i les espirals a què al·ludia abans…, o a unes novel·les que no són sols “de tema científic” sinó que es nota que són escrites per algú que sap de què parla, i amb tota una càrrega ètica inherent, com per exemple quan tracta dels embrions humans ultracongelats i el seu destí… És per aquest camí que Rosa Fabregat és molt reconeguda també com a escriptora d’allò que es coneix com a “ciència-ficció”, i que ha arribat a ser presidenta de la Societat catalana d’aquest ram, de la qual encara és membre, com ho és de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del Pen Club Català, entre altres associacions. És a dir, que Rosa Fabregat pot i ha de figurar en el primer rengle dels literats científics, dels científics literats: una rara avis en el nostre panorama, la qual cosa inevitablement en duplica la vàlua.

Segon element a destacar avui en la seva literatura: el compromís. Alguns poemes i bastantes novel·les estan escrits des del convenciment que el creador, lluny del tòpic de les torres d’ivori, ha de prendre partit, ha de defensar causes èticament importants –o petites causes; i sempre de manera literària, no cal dir-ho. Podríem posar molts exemples (els drets dels immigrants, la qüestió nacional… –la Rosa i el Prim són independentistes des de molt abans que l’independentisme esdevingués majoritari a la nostra societat), però en ressaltaré un de sol: la qüestió femenina dins de l’església catòlica (a la qual certament pertany i amb la qual té un compromís crític molt ben modulat), i sobretot en una obra, una novel·la que ha estat traduïda i reeditada, La capellana, original de 1988, que amb el títol ja ens orienta ben bé per on va la cosa…

I el tercer i darrer element que vull i que és necessari destacar avui, especialment avui aquí, és l’arrelament, el constant referent cerverí i segarrenc de la Rosa. Tot i que, nascuda a Cervera, prop del carrer Major i del carreró de Sabater, en ple barri antic, la família es va traslladar cap a Lleida essent ella encara una nena, i després ha viscut, com dèiem, a Alemanya, a Barcelona, al Penedès i, des de fa uns quants anys, novament a Lleida, davant mateix del riu Segre… Malgrat aquesta itinerància, malgrat aquesta diversitat de referents locals (on caldria incloure encara Salou, escenari dels estius durant molts anys i escenari d’algunes pàgines destacables de la seva literatura), la Rosa sempre s’ha sentit i s’ha proclamat cerverina, i duu la Segarra a tot arreu on va. És, en aquest sentit, una de les nostres principals ambaixadores (junt amb el guissonenc Jordi Pàmias, per exemple), i bé es pot dir que ha reeixit en l’art (o és màgia?) de convertir l’absència en presència, de realçar, mitjançant la literatura (que és on hi ha l’art i la màgia, oi?), els llocs de la infantesa perduda, dels records llunyans, fins a elevar-los a la categoria de mítics i, per tant, de fer-los renovadament presents. Com feren uns altres dos escriptors cerverins, lamentablement traspassats els darrers anys, i és clar que em refereixo a Jaume Ferran i a Josep Maria Madern…

Per tant, ja ho veieu: si aquest discurs tenia com una de les finalitats “justificar” la concessió del premi Sikarra a Rosa Fabregat, resulta que els motius se’ns acumulen. Obra extensa; obra de qualitat; obra singular; compromís ètic i cívic; compromís i permanent bandera de cerverinisme, amb la Segarra com a territori bàsic… (Llegiu, llegiu si no la novel·la El turó de les forques –una de les primeres, de 1983—o molts dels capítols, que són com relats autònoms, del magnífic Hereus i brodadores, del 2008, per on desfila gran part de la seva família cerverina, els Fabregat i els Armengol, plena de personatges entranyables i singulars…

Acabo, doncs. I acabo per traslladar-vos una reflexió que em va venir al cap ja fa dies: per afirmar que, amb tota la seva delicadesa, que és molta i molt evident, Rosa Fabregat és una dona forta, molt forta, increïblement forta. La seva personalitat és una demostració natural, no gens impostada, no gens forçada, de com un feminisme absolutament ferm i conseqüent –perquè Rosa Fabregat és i es proclama feminista, diguem-ho ben clar– no té per què ser incompatible amb la feminitat, és a dir, amb uns valors i unes maneres de fer que són propis i característics de les dones (aquells, per cert, que, si s’adoptessin com a norma tant a la política com en el conjunt de la societat, en lloc de la masculinitat patriarcal agressiva que hem respirat durant segles, doncs segur que ens aniria millor…). Feminitat i feminisme, doncs, com el de dones tan fortes i admirables com foren Montserrat Roig, Maria-Mercè Marçal, Maria dels Àngels Anglada, Montserrat Abelló o Joana Raspall –per esmentar-ne només cinc de ja traspassades i que, com Rosa Fabregat, es dedicaren al conreu de la literatura catalana (és a dir, en català), per bé que òbviament aquests són uns valors i uns paradigmes universals.

Rosa, estimada Rosa, per tot això i per molt més, que tu ja saps i que molts sabem, és un honor per a la Fundació Jordi Cases i Llebot i per al Fòrum L’Espitllera atorgar-te el premi Sikarra en aquesta edició de 2017. Ens fas molt feliços d’acceptar-lo i de ser avui aquí amb el Josep Maria, el de la barba florida. Com ens has fet molt feliços, i una mica millors a tots, amb la teva literatura, amb la teva actitud, amb la teva presència constant. Moltes gràcies, de debò.
OBRA