Els Amics de l’Arquitectura Popular, amb dotze anys d’existència superats, han anat bastint una obra tant titànica en esforç com en entusiasme i determinació. Trobant un símil en la pedra seca, el que han anat construint seria una mena de “muralla xinesa” (com es coneixien popularment les parets de la finca del Condomines) o fins i tot una mena d’arbequí “Presidi del Maieu”, que és una obra d’aquelles de Sísif, fent una semblança en aquest cas mitològica.
Més de dotze anys definits no pas en fum i entelèquies, sinó en fruits concrets, abundants i prou saborosos. De moment ja són dotze, els cursos d’estiu (amb les seves publicacions corresponents i amb el tretzè curset ja encaminat), cadascun amb temàtiques específiques, ponències especialitzades, tallers pràctics i ben instructius i visites sempre reveladores de la riquesa del territori. Un territori que, val a dir, l’Associació sempre ha vist més enllà de la rigidesa d’uns límits “només” administratius. Una Segarra que estén el seu mantell cap als seus confins més naturals, donant-se la mà amb l’Urgell, les Garrigues, el mig Segre o el Solsonès. Un autèntic calidoscopi territorial amb la Segarra, eterna, al centre. Perquè potser la Segarra exemplifica, amb la seva morfologia i idiosincràsia, el propi esperit i l’ànima de l’Associació.
Els amics de l’arquitectura popular han fet una aposta ben activa per la defensa d’un patrimoni –el “popular”- que sempre ha estat més desprotegit i que en conseqüència, també és el més fràgil. És per això que algunes de les seves múltiples activitats, com el concurs de rehabilitació de cabanes o altres elements, les exposicions o les visites temàtiques arreu del país, han esdevingut una manera de reivindicar no tan sols el coneixement d’un tipus de patrimoni representatiu d’unes formes ancestrals de viure i de treballar, sinó tota una declaració d’intencions: els Amics de l’Arquitectura Popular no ens parlen tan sols de passat, sinó que la seva és una manera de creure en el futur. Un futur que voldrien imaginar més sostenible i respectuós amb el paisatge i que sàpiga, en tot cas, aprofitar la saviesa dels vells oficis per teixir (tot i que més que de teixidors, parlem de picapedrers), una societat compromesa, que sap on va perquè sap d’on ve.
I parlar de l’arquitectura popular és parlar, també, de l’arquitecte Josep Mora.
Ell era home de la Segarra, enamorat de la seva terra, a la qual li reconeixia la seva duresa, el treball feixuc que comportava fer-la fèrtil, però també els colors canviants que li donava la llum, la bellesa dels seus bancals, i tots aquells trets que la feien singular i que per tant, ens podia identificar a tots nosaltres. Era amb aquesta estima que va entendre que ens hauríem d’unir al voltant d’uns projectes que, encara que difícils, eren necessaris. Estava convençut que, si ho coneixíem a fons, valoraríem tot allò que ens identificava. Potser en primer lloc hauríem d’estudiar el nostre paisatge, com a fruit del treball dels pagesos i també de les antigues estructures socials; però també les nostres malmeses ermites, els edificis senyorials dels que gairebé no queda res del seu passat esplendor , les torres de guaita… en fi, tot el llegat que ens havien deixat els nostres avantpassats i el valor del qual ja feia temps que s’estava qüestionant en pro d’una modernització general en les viles, però també d’una rendibilitat més tangible en els camps.
Per aconseguir-ho es va plantejar una dedicació gairebé absoluta en el poc temps lliure que li deixava la seva professió, adquirint un saber fer, un indiscutible lideratge, sense moure gens de soroll, sense voler destacar mai per damunt dels seus col·laboradors, ni acaparar un protagonisme que rebutjava, però demostrant una gran capacitat per organitzar cadascuna de les activitats que va promocionar.
Amb ànim pedagògic va impulsar les Trobades d’Artistes de Les Pallargues, que possibilitaven no tan sols que la gent dedicada a l’Art en les nostres terres es coneguessin entre ells i es posessin en contacte amb el treball de cadascú, sinó que es podessin relacionar amb artistes consagrats i connectats amb la zona, com Guillem Viladot, la família Trepat, Joan Hernández Pijuan o Josep Guinovart.
També hem de destacar el fet de què quan va decidir la línia d’investigació per a la seva tesi doctoral, la va centrar en l’estructura arquitectònica de la Universitat de Cervera, i la manera com els elements d’aquesta construcció van transformar no tan sols el carrer Major de Cervera, sinó l’arquitectura senyorial i religiosa d’un seguit de pobles en un ampli entorn. La seva posterior publicació, el 1997, amb el títol La construcció a Catalunya en el s.XVIII, va ajudar a la divulgació d’aquests trets característics més enllà de les nostres terres.
Fora de la comarca era conegut per la sensibilitat amb què dissenyava les obres que havia de realitzar, buscant una doble finalitat, que s’ajustessin a allò que necessitava el comitent i que encaixessin en l’entorn en el qual havien de situar-se, però també pel respecte que sentia quan es deixava en les seves mans el projecte d’una restauració. Per a ell aquesta no era una tasca de neteja de pedres, sinó que buscava conservar allò que era l’essència de l’immoble tot i projectar-lo per a la nova activitat a la qual l’havien destinat, com és el cas de la rehabilitació del Casinet de Collbató o del projecte de l’església parroquial d’Alguaire.
Les pedres i el Josep Mora. El Josep Mora i els Amics de l’Arquitectura popular (amb tants altres noms i cognoms, alguns avui entre nosaltres). Els Amics de l’arquitectura popular i les pedres. Les pedres i el paisatge. El paisatge i el país.
Avui som a Guissona, que és terra de “margeners”. Els Amics de l’Arquitectura popular ja fa més de dotze anys que fan paret i que han fet de la pedra un singular estendard de lluita contra la frivolitat. Perquè defensar les nostres pedres és invocar quelcom de més profund i més sòlid, estem com estem ara (ens diuen) a l’era del que és “líquid”. Estimar les pedres és estimar el paisatge (avui tant amenaçat per múltiples perills que coneixeu). I estimar el paisatge és, i no cal que us ho diguem, una de les formes més incontestables d’estimar la terra i, en definitiva, d’estimar el país.
Moltes gràcies.
