Bona tarda amics i amigues,
Em plau adreçar-me avui a tots vosaltres com a President de la Fundació Jordi Cases i Llebot, però també ho faig en nom del Fòrum l’Espitllera, en tant que ambues, com sabeu, som les entitats convocants del Premi Sikarra, que enguany arriba ja a la 6ena edició.
En primer lloc, vagi per endavant la meva més sincera felicitació a la Sra. Rosa Fabregat, personalitat quina obra i trajectòria guardonem en aquest acte d’avui.
No em correspon a mi glossar els mèrits que li n’han fet mereixedora. Per tant, deixeu-me dir només que em sento orgullós, un cop escoltat el resum del seu recorregut vital i professional, que la distinció d’enguany hagi recaigut en la seva persona. És important que hi hagin actes com aquest, de reconeixement públic als mèrits, ja siguin individuals o col·lectius, perquè ens ajuden a localitzar i discriminar els referents reals i positius de la nostra societat. Més encara, en uns moments en que els valors que simbolitza algú dedicat a les lletres, no compten precisament amb grans altaveus ni amb un alt reconeixement social.
Quan, a més, el reconeixement es produeix “a proposta de” i no perquè hom hi hagi volgut optar, estem posant de manifest que la feina de qualitat, [que acostuma a ser callada, i gairebé sempre desenvolupada amb poca llum i sense taquígrafs, o amb molt pocs,] mereix tenir el seu espai de visibilitat i projeccció. Per tant; ens sentim molt honorades, ambdues entitats, de poder contribuir-hi.
No cal dir que la Sra. Rosa Fabregat havia de figurar amb tots els honors, entre les persones i entitats amb projecció, reconegudes com a pròpies de la Segarra, que hem anat destacant en els darrers anys.
I tampoc puc afegir gran cosa més al que ja s’ha dit al llarg de la magnífica intervenció del nostre company Albert Turull. Tanmateix, no em resisteixo a revelar un seguit de consideracions personals que em ve de gust explicar.
Fa uns mesos, vaig tenir ocasió de rellegir un dels llibres de l’estimat professor i amic Josep Valera i Serra qui, a Memòria de Lleida, publicat l’any 2005, recollia, en una de les entrevistes, precisament, les opinions i el trajecte personal i vital de l’estriptora Rosa Fabregat. Em va encuriosir molt saber que els seus orígens estaven també, al carrer Major de Cervera. I dic “també”, perquè feia molt poc que acabava de llegir la “Crònica del carrer Major”, de Josep Pedrós. El meu propòsit, aleshores, era documentar-me al màxim sobre el desenvolupament urbanístic d’aquest carrer des dels seus orígens i, en ferho, em trobava topant amb les vides de les persones que en algun moment o altre de la seva història hi havien viscut. Així que, amb la lectura de l’entrevista d’en Varela, podia afegir-hi un testimoni més, el de la Sra. Fabregat, sense comptar que uns mesos més tard, avui em trobaria aquí, en un acte d’homenatge seu.
De la mateixa manera que em va interessar conéixer les vicissituds de la vida de la Rosa Fabregat escriptora, il·lustre cerverina del carrer Major, em resultava molt evocador saber a través dels documents que, al segle XV, aquest carrer principal ja era considerat com “lo pus important que té la vila”, raó suficient per a què els paers i consellers del Consell municipal hi volguessin evitar la presència dels jueus, i aquests, malgrat tota mena d’entrebancs i prohibicions, seguien entestats a poder tenir-hi els seus obradors. Fins i tot, Issac de Quercí, jueu influent, botiguer de robes, hi tenia el seu negoci. Exactament, en el tram de carrer Major més proper a l’antiga plaça del Blat (l’actual plaça Major), tram de carrer aleshores conegut com el dels Especiers ; una botiga on fins hi tot s’hi va arribar a celebrar reunió del consell de l’aljama dels jueus de Cervera. Un tros de carrer molt cobejat per la seva estratègica situació que, al segle XVIII, se’l anomenà, per raons encara evidents avui, el carrer Estret.
Així mateix, em resultaven fantàstiques les descripcions del primer Cadastre de la ciutat, redactat l’any 1716, que ens mostrava per dins, amb tot detall, com eren les seves cases tot just encetat el segle XVIII. El Llibre, després d’informar sobre si tenien un o dos paviments (és a dir, si eren d’una o dues plantes) o si tenien o no una sala amb escalfapanxa que li servís de cuina, [com era el cas de l’habitatge on visqué Francesc Puig], l’escultor de les mènsules de la Paeria, se’n detallaven fins i tot les petites extensions de terreny que cada casa acostumava a tenir al seu darrere, un cop salvats els carrers paral·lels i posteriors; carrers que en el segle XI havien fet la funció de camí de ronda, ja fos a sol ixent, de cara a l’anomenat “secà” de Cervera (com era el cas del carrer Sant Bernat, part del qual ha acabat sent més conegut com a carreró de les Bruixes), o ja fos per ponent, com era el cas del carrer de Sabater.
De vegades, quan aquell espai de vida retirada era tan reduït, de no més enllà de mitja pórca d’extensió, com era el cas de la vivenda de dos paviments, propietat del magnífich Don Josep Montaner, [burgès i notari de la present ciutat], es deia que “només servia per a fer flors per recreo o per lo devertiment de son duenyo” i, per tant, se’l podia dispensar de pagar l’impost corresponent.
No tinc cap dubte que les referències que acabo de fer, que traspuen el sentir de vides passades transcorregudes al carrer principal de Cervera, li han de resultar poc o molt familiars a la nostra protagonista d’avui; ella, que ha declarat que va néixer en una d’aquestes antigues cases, estreta com una barra de pa, amb una habitació que salvava el carrer del darrera i donava accés a un hort, on la seva memòria també hi situava un forn, just a tocar del col·legi de la Sagrada Família, del qual li queda el record agradable de les seves monges.
Ella, que vivia a l’altra banda del carreró de les Bruixes, on gairebé li era vetat d’entrar-hi pel seu aspecte aleshores descurat i fosc, i que sempre que ha tornat a Cervera, en referir-se al seu carrer, diu tenir una sensació com si entrés al segle XVIII o a l’Edat Mitjana.
Ella, que gaudeix tant de les vistes que hi ha darrere l’església de Santa Maria, sobre els extensos bladars, l’autèntic mar de la Segarra. Ella que diu haver enyorat sempre la seva terra d’infantesa, de la que va marxar després dels vuit o nou anys, un cop va haver fet la primera comunió, “perquè són sensacions” tot allò que aquell món li fa reviure.
És impossible, per tant, que aital cúmul de “sensacions” no s’hagin escolat, inevitablement, en algun racó dels seus versos o de la seva prosa.Tot plegat no té res d’estrany perquè, crec que va ser Rilke qui ho deia, la infantesa és l’autèntica patria de cadascú de nosaltres. Avui, amb aquest acte, certifiquem la vàlua de la seva obra i trajectòria i, alhora, subratllem el seu origen, relació i estima confesades a Cervera.
I per extensió, reivindiquem també el territori, el de la Segarra, al qual la nostra protagonista sempre s’ha sentit tan propera, i que és també pàtria de molts de nosaltres, ja sigui dels segarrencs i segarrenques de naixement, d’adopció o, senzillament, d’aquells que hi senten una pura i simple, plausible, estimació, com hagués dit Josep Pla.
I ho és, també, la Segarra, reivindicada i entesa en el seu ampli sentit històric, com a objecte de treball de les nostres entitats, del Fòrum l’Espitllera i de la Fundació, per expressar-ho de manera més prosaica. És aquesta, la idea que em servirà per enllaçar amb la segona part de la meva intervenció.
En el darrer any, el nucli dur i més actiu del Fòrum, al front del qual ara hi ha la nostra companya Maria Garganté, companys i presidenta a qui hem d’agrair la seva tasca constant, els esforços s’han esmerçat a seguir denunciant i presentant instàncies, a donar suport, a proposar i a organitzar actes de reconeixement i commemoració. Aquest llistat de verbs és a la base de les actuacions del Fòrum que passo, breument, a detallar:
El març de 2016, l’Espitllera denuncià les rompudes de terrenys forestals a la Segarra on, en els darrers anys, rouredes, carrascars o pinedes han sigut del tot transformats en terreny agrícola per conreus extensius, essent especialment un factor preocupant en una comarca on la superfície estricta de bosc no supera el 15 %. Sobre la qüestió, es presentà instància davant el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat.
Al mes d’abril, la Comissió de Paisatge del Fòrum havia participat, conjuntament amb d’altres entitats, en l’elaboració del Pla de Paisatge de Cervera que va ser guardonat amb un accèssit en el marc del Premi Catalunya Territori Enric Lluch, un dels tres premis establerts entre els denominats Premis Catalunya de Territori, Urbanisme i Estudiants, de la Societat Catalana d’Ordenació de Territori.
Al mateix mes, el Fòrum donà suport a l’Ajuntament d’Estaràs i als veïns d’Altariba i rodalia en la defensa d’un poble i d’un paisatge de qualitat, en motiu de l’autorització, en execució de sentència judicial, d’una explotació d’àrids a cel obert, de grans dimensions i molt propera al nucli esmentat d’Alta-riba, que posa en perill la qualitat de vida dels veïns.
Al juny, l’Espitllera va proposar als ajuntaments de la Segarra històrica que dediquessin un espai públic a Sikarra. Com es prou conegut, el terme Sikarra, present a la moneda ibèrica que el Fòrum i la Jundació JCLL vam adquirir el 2011, és a l’origen del topònim Segarra, i identifica un territori avui repartit entre tres províncies. La proposta es va obrir a la participació d’entitats socials i culturals de la Segarra històrica.
Ja al juliol, cal referir l’organització de l’acte de reconeixement a les persones que van fer possible la Marxa de la Llibertat, que també va arribar a la Segarra l’any 1976, en ocasió de complir-se el 40è aniversari de l’esdeveniment.
Aquest mateix mes de març, el Fòrum ha assumit com a pròpia la propostamemorial de l’artista alemany Gunter Demning, conegut arreu del món com a Stolpersteine (pedres-obstacle o pedres de topada), impulsat en col·laboració amb el Memorial Democràtic, amb l’objectiu de reconéixer i homenatjar la trajectòria vital dels deportats, que es concreta amb la senyalització de la darrera casa que va habitar cada víctima del nazisme que, a la Segarra administrativa, representa 11 casos (dels quals, només un de supervivència).
Finalment, avui fa una setmana, l’Espitllera organitzà una taula rodona, celebrada a Santa Coloma de Queralt, conjuntament amb l’Associació de Dones Colomines en commemoració del 8 de març i que va dur per títol: “Ser dona a la Segarra: abans i ara”.
Per la nostra banda, des de La Fundació Jordi Cases i Llebot hem continuat al llarg del 2016, i el que portem del 2017, amb la tasca d’edició dels Inventaris del patrimoni arqueològic i històrico-artístic dels nostres municipis. De manera que estem en condicions d’anunciar que, abans d’acabar l’any, esperem poder presentar un nou volum, el corresponent al municipi de Tarroja, fet que suposarà ja arribar al 8è de la comarca que compta amb el seu inventari. I, com sempre, hem continuant donant suport a la Biblioteca d’Hostafrancs i a les entitats de la Franja (Institut d’Estudis del Baix Cinca i Associació Cultural del Matarranya), institucions que continuen treballant incansablement en favor del català a la seva zona, sempre en condicions prou difícils.
Per acabar, no vull deixar de referir-me a una notícia que, fa uns mesos, ens va sorprendre agradablement, tot i que tenim encara alguna reserva per resoldre.
Em refereixo al treball de recerca que ha dut a terme l’historiador Sr. Joan Safont qui, a la revista Avenç, va publicar el passat desembre un treball d’investigació sobre la la Sra. Amanda Llebot, mare de Jordi Cases Llebot, qui dóna nom a la nostra entitat, persona (la Sra. Llebot) a qui devem l’existència mateixa de la Fundació.
Tot sembla indicar, segons l’estudi esmentat, que la Sra. Llebot, nascuda l’any 1897, formà part dels rengles del feminisme català i fou una destacada dirigent d’Acció Catalana Republicana.
Aquest ha estat un repàs de l’activitat desplegada per ambdues entitats durant els mesos transcorreguts, si fa no fa, des del darrer acte de lliurament del premi, ara fa un any. Només em resta desitjar-vos que acabeu de tenir una molt bona vetllada i animar-vos, amb tota la cordialitat, a que penseu si no us agradaria formar part del Fòrum. Sempre hi ha molta feina a fer, perquè seguim maldant per millorar en tot allò que puguem aquest espai antic, de límits més aviat imprecisos, que ens agrada anomenar Segarra històrica, tot contribuint, ni que sigui modestament, a fer-la una més dinàmica, reconeixible i orgullosa d’ella mateixa.
F. Xavier Rivera
President
Fundació Jordi Cases Llebot